Marroc!!☆
El Marroc , oficialment el Regne del Marroc, és un estat del nord d'Àfrica. Limita amb l'oceà Atlàntic a l'oest, amb l'Estret de Gibraltar, la Mar Mediterrània i les ciutats autònomesespanyoles de Ceuta i Melilla al nord, amb Algèria a l'est i amb el Sàhara Occidental i Mauritània al sud. El Marroc fou l'únic país africà que no pertanyia a la Unió Africana fins al 30 de gener de 2017,Així mateix, és membre de la Lliga Àrab, de la Unió del Magrib Àrab, de la Francofonia, de l'Organització de la Conferència Islàmica, del Diàleg Mediterrani, i del Grup dels 77.
La bandera del Marroc es:
Llengües
Segons l'article 5 de la Constitució marroquina de 2011, la llengua oficial del Marroc és l'àrab estàndard, mentre l'amazic n'és llengua nacional. El dialecte àrab del país es coneix com a àrab marroquí. Prop de 12 milions, el 40% de la població total, la majoria dels quals viuen en àrees rurals, parlen amazic, present al Marroc en tres dialectes diferents: el tarifit, el taixelhit i el tamazight.El francès, que és la segona llengua oficial de facto, s'ensenya universalment i és la llengua principal per al comerç i l'economia; hom en fa ús en l'educació i el govern. S'estima que 20.000 marroquins al nord parlen el castellà com a segona llengua
Religió
L'islam és la religió majoritària. S'estima que el 99% de la població es considera musulmana, majoritàriament sunnita, mentre només l'1% professa altres religions com el cristianisme, el judaisme o el bahaisme.[11]
Com que la casa reial marroquina, la dinastia alauita, que governa el país des del segle xvii, basa part de la legitimitat del seu govern en el fet de ser descendents del profeta Muhammad, la població marroquina té una reverència especial per la família reial.[12]
Històricament el sufisme ha tingut un gran paper en la religiositat marroquina. Són nombroses les confraries o tariqes que han estat fundades o s'han estès per territori marroquí, moltes d'elles encara molt actives. De totes elles, hom en pot destacar la confraria dels Issawa, la tariqa hansaliyya, la tariqa hazmiriyya, la tariqa badawiyya, la tariqa nassiriyya, la tariqa xadhiliyya-jazuliyya, la dels Xarkawa, la dels Darkawa, la tariqa tijaniyya o la tariqa Qadiriyya.
Malgrat que el cristianisme sigui actualment testimonial, històricament el territori que actualment forma el Marroc fou un país cristià, que ha donat alguns sants a l'Església catòlica, com sant Marcel de Tànger (mort en 298). Al segle VI, el bisbe Sunna hi propagà l'arrianisme.A més de l'Església catòlica, l'Església d'Anglaterra també manté, com a mínim, un temple al Marroc, l'església de Sant Andreu, fundada en 1880.
Tot i que històricament nombrosa i important, actualment la comunitat jueva marroquina és residual. En 2010 s'estimaven en 6.000 els jueus marroquins.[11] La comunitat conserva, tanmateix, unes quantes sinagogues, algunes amb valor històric i artístic com la Sinagoga Salat Alzama, a Marràqueix, la Sinagoga Ibn Danan, a Fes, o la sinagoga Beth-El a Casablanca. De la importància passada de la comunitat jueva marroquina en dóna l'existència de tradicions singulars del judaisme marroquí, com la festa de la Mimuna, que comença la nit de l'últim dia de Péssah.
Gastronomia
La gastronomia del Marroc és, sense cap mena de dubte, un dels aspectes del país que millor el representa ja que, com aquest, posseeix una enorme riquesa i diversitat, a causa de la multitud d'intercanvis culturals produïts al llarg de la seva història .Assaonada amb ingredients procedents de la cultura berber, àrab i mediterrània, es tracta d'una cuina única en què a la senzillesa i el refinament en la seva elaboració se li uneix la combinació dels sabors salats i dolços i un ús intensiu de les espècies i condiments.
Característiques principals de la cuina marroquinaUna de les propietats més accentuades de la cuina marroquina és el seu caràcter familiar, elaborant gairebé sempre de forma casolana i sent un dels millors motius per seure i comentar les vicissituds del dia al costat d'amics i familiars.Dins dels plats principals més coneguts caldria destacar: d'una banda, el cous cous, elaborat amb sèmola de blat i acompanyat normalment de verdures, pollastre o xai i el tagín, nom amb què es coneix a tot allò que es cuina en un recipient compost per un plat de fang i una tapa cònica, la funció és mantenir la calor i el vapor durant i després de la cocció.Com ingredients més freqüents ens trobem espècies com el comí i el ras el hanout, una barreja de condiments que es ven a l'engròs en els mercats. Un altre ingredient que adquireix molta rellevància és la pasta fil, utilitzada per fer la famosa pastela (de característiques similars a l'empanada espanyola).També són molt presents els cereals, amb el pa de llenya com a rei indiscutible, i la mel i les ametlles, part fonamental de les pastes marroquines i millor manera de coronar un dinar al costat d'un te.D'altra banda, és de destacar l'ús que se li dóna a les fruites i verdures de temporada, presents en saboroses amanides, sucs i batuts. El peix i marisc també és de gran qualitat i molt més econòmic que a Espanya encara que, això sí, és necessari acudir a ciutats costaneres per degustar-lo.Si parlem de carns, i tenint en compte que el porc està prohibit per l'Islam, els majors protagonistes són el pollastre i el xai, fonamentalment el segon, que no només és un plats preferits pels marroquins per complimentar els seus convidats sinó que fins i tot dóna nom a una de les festes més característiques.I finalment subratllem el te com la beguda preferida pels marroquins i un dels majors representants de la seva gastronomia i cultura. Perquè acceptar una invitació a prendre un te és deixar-se portar per un ritual en el qual conflueixen la senzillesa i una filosofia de vida única al món.
Cus-cus:
Tagin:
Bodes
